Ascens i caiguda de Per Se
Des del Febrer que no escrivia cap article... perdona'm blog, he estat molt enfeinat.
Aviat farà un any, cinc amics vam decidir crear una companyia de teatre i li vam posar un nom: Per Se. Doncs bé, l'aventura va durar fins ahir. A dues setmanes d'entrar a teatre, i després d'implicar-hi a set persones més, tres dels integrans han decidit deixar-ho. I, per més que ho provo, no veig solució per tirar-ho endavant.
No he dormit aquesta nit, i ara em sento profundament atònit, perquè m'hi he esforçat molt en aquest projecte. I ja em perdonareu eh? són les sis i no trobo les paraules adequades.
En un intent d'ordenar-me mentalment intento centrar-me en el que han estat aquests últims mesos: penso en el Luismi, en la il·lusió que li va fer que li proposés fer un paper. És andalús i s'après un personatge de Shakespeare en català. I ho fa de puta mare. Ha treballat tant... i amb una implicació.
Penso amb en Kevin, amb qui he tingut l'honor de sopar alguns dies després de jornades llarguíssimes provant d'acabar una versió que al final no veurà la llum. Me'l imagino amb l'ordiandor dibuixant escenografia. Us ho podeu creure? No cobrava res i ens proposava escenografia.
Penso amb en Joan, el nostre director, que va acceptar vincular-se amb una versió que no havia fet ell, amb uns actors que no va triar ell. Que fora d'hores s'ha reunit amb l'escenògraf... l'escenògraf, penso en l'Enric, m'hauria agradat que haguéssiu vist l'escenografia, estava tant bé. D'aqui a unes hores m'he de trobar amb ell: vindrà per organitzar la construcció i el muntatge, i els dos que ens quedem li haurem de dir que tota la feina que ha fet no ha servit de res.
En fi, penso en aquesta gent a la que no sé què dir.
No he dormit aquesta nit, i ara em sento profundament atònit, perquè no tinc arguments, no els trobo, no puc. I aquest estar atònit em dura des de que ahir a la tarda tres malparits em van dir que volien poder passejar per Barcelona el matí, o que érem massa professionals, o que d'aquesta gent que ha treballat aixi (molt més que ells) sense cobrar un duro no se'n sentien o no se'n volien sentir responsables... i jo no vaig saber reaccionar degudament.
Estic atònic però tinc unes quantes certeses on agafar-me: estic orgullós de ser massa professional, orgullós de sentir-me responsable d'aquesta gent, orgullós de posar el coll en allò que faig, orgullós d'haver guanyat uns amics a canvi d'altres i orgullós de la dona que m'acompanya.
ah! i dues peticions. Xavi, Joana i Quim, amics, macos, per al que l'amistat és tant important:
1.- Truqueu a aquests amics que han treballat amb nosaltres i doneu una explicació i una disculpa. Sigueu valents, s'ho mereixen. Els pantalons ja els teniu abaixats, ja no us vé d'aqui.
2.- Assegureu-vos que no us torno a veure en ma puta vida. Jo no faré menys.
Albert
