Vull que moris una mica cada dia...

M'hauria agradat estar molt bo. Que veiéssis com la gent em mira quan camino pel carrer, que sentissis un pessic de possessió en cada mirada dels altres, i un pessic de vanitat quan et miréssin a tu, que caminaries amb mi. Que quan entréssim a un bar, de sobte el món anés més a poc a poc, com si l'aire fos de mel. I seuríem a una taula, i la cambrera et tindria enveja. I com que estaria molt bo, no caldria que em diguéssis que sóc interessant, ni que tinc bona conversa, perquè els teus ulls dibuixarien a mossegades el desig. I quan arribaries a casa, els teus ulls demanarien el divorci al teu crani, perquè ells haurien entès el que el teu cervell no ha sabut entendre. I davant la pèrdua i la por, els teus ulls plorarien, i plorar valdria la pena.

Vull que cada dia del món tinguis un motiu per dir "t'estimo", i que dir-ho per tu sigui com fumar una cigarreta. Que per dir-ho agafis aire, que la paraula t'escalfi els llavis, que entri profundament en tu, que t'afecti els organs i que, quan finalment la diguis, quedi suspesa per uns moments en l'ambient, i persisteixi en l'alè de la teva boca. Vull que quan diguis "t'estimo", com quan fumes, moris una mica, i que no et sàpiga greu, i que et tornis adicte. I finalment, quan estimant entenguis que t'hi va la vida, no hi haurà cap dubte en el boca - orella, i en cap prestatgeria, cap diccionari explicarà cap polisèmia.

servido por albertet sin comentarios compártelo

Teatre i economia... dos conceptes antagònics.

Ves per on, aquesta setmana he tingut un descobert durant unes quantes hores. M'hi miro molt amb això... em fot que els bancs em cobrin comissions en aquest concepte, però acceptem-ho, són les regles del joc. Per sort, no porto un tren de vida gaire difús: no em vull ni imaginar el que passaria si sortís cada cap de setmana, la meva factura de telèfon superés els 30 euros, i no anés amunt i avall amb moto... per no parlar de haver de pagar un lloguer. No... per sort no és el cas.

Però tinc una empresa, i això si que em neguiteja, perquè al cap i a la fi, les empreses les fan les persones, i per alguna extranya raó, les persones s'entesten a cobrar quan treballen. Bé, es el que toca de fet. M'he informat i no pagar a la gent que treballa per tu és una pràctica que a Occident es va erradicar al segle XIX. Així que, si bé no tinc grans despeses, he de pagar a cinc persones per a que vagin més tranquiles de vacances, i què cullons, que han treballat i s'ho han guanyat i sort en tinc d'ells. Òbviament, jo no aniré de vacances. T'imagines? Jo me'n vaig de vacances ni que sigui dues nits a Caldea, però a tu no et pago perquè encara no m'han pagat. S'ha de ser cínic i cabró.

La qüestió en tot això, i aqui vé la ironia del tema, és que estic pendent d'un veredicte d'un premi que, si me'l donéssin m'obligaria contractualment a anar a Almagro cinc dies i fer-hi tres funcions de teatre. Clar, podria inmolar-me davant dels meus treballadors demanant clemència, assegurant-los que els pagaré el que ara els he de pagar més la nova feina, i imaginem que em diuen que si perquè són bona gent, que ho són. Dubto molt que l'empresa de lloguers de furgoneta, la gestoría, la Seguretat Social, l'Agència tributaria fossin una gent tant comprensiva... en alguns casos no són ni gent. No... ells voldrien cobrar quan toca. Així que... "nada por aqui... nada por alla... HOP!"... per art de màgia, que et donguin un premi pot ser una putada. De fet ho és, ara per ara. Si em donen un premi que suposaria un ingrés de més de 7000 euros vés a saber quan, em busquen la ruïna. I com això moltes altres coses... He decidit no moure l'espectacle fins a cobrar el que he de cobrar. De lo contrari aniria entrant en una dinàmica d'assumir deute, i acabaria convertint la meva empresa en una micro Lehman Brothers farandulera. Així que el problema no és la falta de feina... el problema és la dificultat per cobrar-la.

Diderot deia ja al s XVIII que el teatre és un art paradoxal. Certament, no sé si hi ha gaire oficis en els que tenir feina és un problema. I això que en l'època de Diderot encara no s'havia abolit l'esclavatge... perquè... s'ha abolit oi?

servido por albertet sin comentarios compártelo

Càsti(n)g de nens.

Espero.

I mentre espero al exterior d'un plató, resulta que s'hi deu estar fent un càsting, a jutjar per la quantitat de gent. Continúo esperant. El càsting deu ser de nens... Déu meu! quants nens! Espero. Un bon nombre de mares van arribant a aquest plató que està a la part alta de Barcelona, amb els seus tot terrenys de color negre i que mai circularàn per la muntanya, i llueixen orgulloses la seva adquisició: el tot terreny, no. El nen.

Continúo esperant.

I a mida que baixen del cotxe, veig la mirada que només pot tenir el qui porta el seu fill que encara no té l'any i mig a treballar. I quan es troben entre si, primer miren el nen de l'altra, i com que espero i no tinc res millor a fer, m'imagino el que deuen pensar: "On va aquesta amb aquest nen... que no veu que és lleig?!" o "Per favor... amb aquestes orelles...".

Espero.

Les van cridant, van entrant, van marxant, i n'arriben d'altres també en tot terreny. Quant demà passat truquin a la mare del nen escollit pensarà: "El nen s'ho passa bé, i jo guanyo 600 euros". I les mares dels nens que no han escollit: "El nen potser no, però el meu tot terreny molava més". I com sempre, en aquests casos, el nen serà el de menys.

Me'n vaig.

servido por albertet sin comentarios compártelo

Estàs bé

Quan t'has llevat a les 7, has descarregat una furgoneta, l'has tornat a l'empresa de lloguer, i després amb el teu pare, que t'acompanya, pareu en un bar d'un polígon a esmorzar per fer temps, i recordes que feia temps que no ho fèieu, i de sobte, mentre t'estàs prenent una cervesa,  pel fil musical sona l'obertura de la Traviata, llavors, només llavors i només per un instant, t'adones que estàs bé.

servido por albertet sin comentarios compártelo

... sobre la vida després de la mort.

Sembla ser que en Jesús Pérez era una persona amable. Un venedor que viva a Almería i que va néixer el 30 d'Agost de 1965. Pel que sembla no va tenir les coses fàcils: se'l descriu com un lluitador i, si no ho he entès malament en la última època de la seva vida es va separar de la mare dels seus dos fills. També sembla que havia trobat una nova parella, o no, no ho sé del cert. Sé del cert que tenia uns amics que l'estimàven i que el trobaràn a faltar, i suposo que, com tots, també tenia algú que li feia la guitza. I poques coses més. Sé poques coses més del Jesús Pérez: un home que va morir el mes passat a l'edat de 44 anys, que tenia com a amistat al Facebook amb 6 amics en comú, i que no recordo haver vist en tota la meva vida.

El seu perfil s'ha tornat en un llibre de condols, i els amics, familiars i coneguts li han anat deixant unes paraules que, pel to, transmeten un dolor molt sincer.  Sense conèixer-lo, en major o  menor mesura he sentit la seva pèrdua, i m'ha fet reflexionar sobre la vida. I és que després de tot, la vida continúa.

Jesús Pérez, descansa en pau. M'hauria agradat conèixe't.

servido por albertet sin comentarios compártelo

Mala herba...

Ueps!

Hem fet Gurs i estem a punt d'estrenar a la Beckett... semblava que no podria ser i mira... tot en marxa.

Després de tot, ens n'hem sortit prou bé. "Gurs" s'ha pogut fer, i hi ha hagut opinions per tot. En general ha agradat, i si hem de fer cas a les opinions que surten a atrapalo.com podríem estar satisfets... val a dir que, sent honestos hi ha molt camp a la millora, però bé, després de tot el que ha passat el miracle ha estat estrenar. Ens ha permès tirar endavant, i tot i que no hem fet gaire calaix, ja tenim altres projectes a la vista... de fet, l'Anna i jo som massa tossuts i ens agrada massa el que fem com per sucumbir a tots els problemes que hi ha hagut en aquest llarg procés. Ens ho hem currat i n'hem après, que no és poc. Sent "massa" professionals, ens valoren l'esforç, i ves per on, podem passejar amb el cap ben alt... ai el dia que us trobi... no me'n oblido, lamentables persones.

I per altra banda la Beckett: abans d'ahir vam estrenar al Festival Temporada Alta i a veure què tal va... a la gent  que l'ha vist també li ha agradat, però mai te'n pots fiar... qui sap? els que vingueu, ja em direu.

I qui dia passa, any empeny.

servido por albertet sin comentarios compártelo

Han provat d'entrar al meu correu

Avui, a les 19:40, mentre tornava amb moto des de Campdevànol, algú ha provat d'entrar al meu correu.

M'ha arribat un mail de Microsoft informant-me. S'ha de ser inútil per provar d'entrar al correu d'algú, i a sobre, fer que li envïin al espiat el mail recordatori de la contrasenya.

En fi...

servido por albertet 1 comentario compártelo

Ascens i caiguda de Per Se

Des del Febrer que no escrivia cap article... perdona'm blog, he estat molt enfeinat.

Aviat farà un any, cinc amics vam decidir crear una companyia de teatre i li vam posar un nom: Per Se. Doncs bé, l'aventura va durar fins ahir. A dues setmanes d'entrar a teatre, i després d'implicar-hi a set persones més, tres dels integrans han decidit deixar-ho. I, per més que ho provo, no veig solució per tirar-ho endavant.

No he dormit aquesta nit, i ara em sento profundament atònit, perquè m'hi he esforçat molt en aquest projecte. I ja em perdonareu eh? són les sis i no trobo les paraules adequades.

En un intent d'ordenar-me mentalment intento centrar-me en el que han estat aquests últims mesos: penso en el Luismi, en la il·lusió que li va fer que li proposés fer un paper. És andalús i s'après un personatge de Shakespeare en català. I ho fa de puta mare. Ha treballat tant... i amb una implicació.

Penso amb en Kevin, amb qui he tingut l'honor de sopar alguns dies després de jornades llarguíssimes provant d'acabar una versió que al final no veurà la llum. Me'l imagino amb l'ordiandor dibuixant escenografia. Us ho podeu creure? No cobrava res i ens proposava escenografia.

Penso amb en Joan, el nostre director, que va acceptar vincular-se amb una versió que no havia fet ell, amb uns actors que no va triar ell. Que fora d'hores s'ha reunit amb l'escenògraf... l'escenògraf, penso en l'Enric, m'hauria agradat que haguéssiu vist l'escenografia, estava tant bé. D'aqui a unes hores m'he de trobar amb ell: vindrà per organitzar la construcció i el muntatge, i els dos que ens quedem li haurem de dir que tota la feina que ha fet no ha servit de res.

En fi, penso en aquesta gent a la que no sé què dir.

No he dormit aquesta nit, i ara em sento profundament atònit, perquè no tinc arguments, no els trobo, no puc. I aquest estar atònit em dura des de que ahir a la tarda tres malparits em van dir que volien poder passejar per Barcelona el matí, o que érem massa professionals, o que d'aquesta gent que ha treballat aixi (molt més que ells) sense cobrar un duro no se'n sentien o no se'n volien sentir responsables... i jo no vaig saber reaccionar degudament.

Estic atònic però tinc unes quantes certeses on agafar-me: estic orgullós de ser massa professional, orgullós de sentir-me responsable d'aquesta gent, orgullós de posar el coll en allò que faig,  orgullós d'haver guanyat uns amics a canvi d'altres i orgullós de la dona que m'acompanya.

ah! i dues peticions. Xavi, Joana i Quim, amics, macos, per al que l'amistat és tant important:

1.- Truqueu a aquests amics que han treballat amb nosaltres i doneu una explicació i una disculpa. Sigueu valents, s'ho mereixen. Els pantalons ja els teniu abaixats, ja no us vé d'aqui.

2.- Assegureu-vos que no us torno a veure en ma puta vida. Jo no faré menys.

Albert

servido por albertet sin comentarios compártelo